EL CONTE DE LES DUES POLLETES
Conte moral.
Ernest Fabregat: Nadal i Reis 93/94
La mare Gallineta era molt estimada pel seu Gall - que procurava que sempre fos molt feliç - i estimava i aviciava les seves petites polletes que sovint li prenien una mica el pèl. Per exemple, de vegades, la Diana li deia: "Mare, no em puc dutxar perquè les gallinetes no ho fan", i l'Elena afegia: "Mare, no puc fer els deures perquè m'he deixat els llibres a la poll-escola". Quant la mare s'enfadava, es posaven molt tristes i li deien: "Mare no ho tornarem a fer mai més", tot mirant de consolar-la. Però sempre hi tornaven.
El pare Gall estava molt enamorat de la seva Gallineta i no desaprofitava cap avinentesa per fer-li regals. De vegades li regalava rams de flors que li agradaven molt. D'altra banda, la Diana i l'Elena eren, com es diu, les ninetes dels seus ulls, encara que alguna vegada els havia hagut de picar la cresta perquè obeïssin.
Eren els dies de Nadal i la neu cobria camps i teulades, el cel era fosc i el vent xiulava arreu. La família de les polletes estava reunida al voltant de la llar de foc cantant cançons de pau i alegria, i escrivint la carta als Galls Màgics d'Orient que aviat arribarien.
La Diana i l'Elena havien demanat molts regals i, encara que sempre es barallaven i quasi mai obeïen, estaven convençudes que els Galls d'Orient els portarien tot allò que desitjaven. El pare Gall ja els deia, amb perdó de les gallines, que això era "somiar truites". Però elles estaven acostumades a que tot fos tal com volien sense haver de fer cap esforç: de fet la TV s'engegava prement un botó del comandament, el microones escalfava els aliments en un instant, el vídeo guardava els seus programes preferits sense cap dificultat i els ordinadors resolien els problemes en un obrir i tancar d'ulls. En resum: tot era fàcil i res necessitava cap treball.
Arribà, doncs, la nit de Reis i les polletes, més contentes que mai, esperaven amb il·lusió els poll-patges que els portarien les joguines que havien demanat. Tanmateix, les hores anaven passant i, encara que pels voltants de la masia hi havia molt brogit, ningú s'acostava a la porta del corral. Passà la mitjanit i res..., van tocar la una, les dues, les tres de la matinada i com que no venia ningú, el pare Gall va proposar: "Filletes meves, em sap molt de greu però ja és molt tard i no crec pas que vinguin els poll-patges en aquestes hores, així doncs, cal que anem a dormir. Potser s'han equivocat i ja vindran demà". La Diana, tot plorosa, digué: "Pare, no cal que em vulguis consolar, ja veig que enguany els Galls d'Orient no em duran res. Però no sé perquè. De fet, ja fa força dies que no pego l'Elena i quasi mai li prenc res.". L'Elena va afegir: "és veritat. I jo també fa molt de temps que no molesto la Diana i quasi mai li prenc el pèl (perdó, la ploma)". La mare Gallineta, que fins llavors no havia dit res, s'aixecà del ponedor i preguntà a les seves petites i aviciades polletes: "Com és que tan sols recordeu allò que feu bé ? que potser no feu cap malesa ?". Les polletes, molt segures, varen respondre conjuntament: "Clar que no !". El pare Gall i la mare Gallineta, molt tristos, van anar a dormir sense dir res perquè veien que les seves polletes no entenien res.
L'Elena i la Diana també van anar al jaç, però no van poder aclucar l'ull en tota la nit. D'una banda estaven molt tristes perquè no havien vingut els poll-patges i de l'altra preocupades pensant la causa. Elles creien que no havien fet res de dolent, si més no els darrers dies, ja que no s'havien fet mal, ni insultat, ni pres cap joguina.
De mica en mica es varen adonar que una llum misteriosa envoltava la nit. Elles no sabien què era, però dins dels seus jaços de plomes començaven a tremolar i res semblava que s'estigués quiet. Encara que era una nit de Lluna nova, més fosca que la gola d'un llop, les dues polletes veieren un remolí que s'acostava des de la foscor. Semblava un gall, però tenia banyes; no tenia peus i avançava com un escurçó deia: "Hola Polletes !", però feia una pudor infernal de sofre. Horroritzades les dues polletes intentaren fugir del seu llitet de plomes, però una mà de ferro les tenia immobilitzades. Se sentí una veu profunda que reia tot dient: "Oi que no heu fet res ? doncs, precisament per això vinc a buscar-vos ! ja veureu que calentones estareu al Gall-infern. Ha ! ha ! ha ! ..."
De seguida se n'adonaren dels grans defectes que tenien. Cap d'elles havia fet el jaç (és a dir el llit); no havien endreçat les plomes de vestir ni del pijama; les tovalloles del bany, els abeuradors ni els cocis del gra; els polli-comtes estaven a la taula de la mare; no havien tret la pols del galliner ni la sorra del graner...
Van comprendre que aquell malson era un advertiment, i de seguit s'alçaren dels seus jaços per anar a fer la feina que havien deixat de fer: Ho arreglaren tot immediatament, les coses tornaren al seu lloc; les plomes als armaris; els polli-comtes a la biblioteca, etc.
Va sonar el despertador, era mig quart d'onze, i les dues polletes es despertaren en mig d'un munt de joguines. Tot havia estat un somni ! Però la lliçó la varen aprendre de veritat: Encara que només havien treballat amb la imaginació, comprengueren que calia fer-ho realment i no ser tan irresponsables com havien estat. I des de llavors van fer sempre cas del què els deien el pare Gall i la mare Gallineta.
Vet aquí un gat, vet aquí un gos; aquest conte ja s'ha fos.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat; aquest conte s'ha acabat.
Tornar a la pàgina anterior
